- Moltes espècies salvatges consumeixen alcohol natural (fruites, nèctar o saba fermentada) i altres substàncies psicoactives, amb efectes que van des de l'embriaguesa fins a adaptacions metabòliques molt fines.
- Gens com ADH7 i ADH4 expliquen diferències entre espècies en el metabolisme de l'etanol, mentre que primats, ratpenats o musaranyes mostren una tolerància elevada davant d'altres animals més vulnerables.
- L'impacte humà multiplica els riscos: antiinflamatoris, antiparasitaris, antidepressius i drogues il·legals arriben a aus carronyeres, peixos, taurons i rapinyaires, provocant intoxicacions agudes i alteracions de comportament.
- La toxicitat depèn de dosis, espècie i context ecològic, per la qual cosa la gestió responsable de fàrmacs i residus és clau per evitar la mort de fauna amenaçada com voltors i trencalòs.
en plena naturalesa, lluny de bars i destil·leries, multitud d'animals salvatges entren en contacte amb alcohol i altres substàncies psicoactives de forma totalment espontània. No es tracta d'un fenomen aïllat ni anecdòtic: aus, mamífers terrestres i espècies aquàtiques poden experimentar autèntics quadres de intoxicació natural en alimentar-se de fruites fermentades, nèctar, fongs o, cada cop més, de residus químics generats pels humans.
Aquest curiós encreuament entre ecologia, toxicologia i comportament animal és objecte d'un intens treball científic. Des dels “ocells borratxos” que xoquen contra finestres fins a voltors enverinats per antiinflamatoris veterinaris o peixos de riu sota els efectes de psicofàrmacs, el ventall de situacions és amplíssim. Entendre com metabolitzen aquestes substàncies, quines adaptacions han desenvolupat i quins riscos reals afronten s'ha convertit en una línia de recerca clau per a la conservació de la fauna silvestre.
Alcohol al medi natural: quan el menjar es converteix en droga
En molts ecosistemes, les fonts de alcohol natural apareixen sense que ningú no hagi de destapar una ampolla. Fruites sobremadures, nèctars rics en sucre o savis vegetals poden fermentar gràcies a l'acció de llevats, generant concentracions d'etanol capaces de provocar símptomes d'embriaguesa als animals que les consumeixen.
S'han descrit episodis de consum repetit d'aquests recursos a aus, elefants, rens, musaranyes, ratpenats i primats, entre altres grups. Els científics han observat que, moltes vegades, els animals tornen una vegada i una altra a aquestes fonts d'aliment, cosa que suggereix que no es tracta només d'una trobada casual amb la fruita passada, sinó d'un comportament recurrent i predictible lligat a lobtenció denergia.
Estudis divulgats per mitjans com National Geographic i revistes científiques especialitzades assenyalen que aquests patrons de intoxicació natural en fauna salvatge apareixen en diferents punts del planeta. No és una raresa local, sinó un fenomen global en què es barregen adaptació metabòlica, canvis de comportament i, en alguns casos, increment notable de la vulnerabilitat davant depredadors o accidents.
Els experts recorden que l?alcohol actua com un potent neurodepressor. En animals provoca efectes molt similars als que veiem en humans: pèrdua de reflexos, temps de reacció més lents, descoordinació motora i, en dosis més altes, quadres de letargia i col·lapse físic. Com resumia la veterinària de fauna silvestre Sara Wyckoff, pràcticament tot el que associem a una persona èbria es pot veure també a vertebrats intoxicats.
Un exemple especialment cridaner és la feina de l'investigador Piotr Tryjanowski, que va recopilar evidències de comportaments d'embriaguesa en 55 espècies d'aus. Aquestes intoxicacions es devien tant a la ingesta de fruites i baies fermentades com al contacte amb restes de begudes alcohòliques humanes, cosa que posa sobre la taula la creixent interacció entre residus antropogènics i vida silvestre.
Aus que s'emborratxen: de l'ampelis americà als estornells
Entre els exemples d'aus afectades per l'alcohol, el ampelis americà (o waxwing) ha esdevingut tot un clàssic. Aquest ocell nord-americà, inconfusible per la seva cresta i el seu “antifaç” fosc, s'alimenta durant bona part de l'any de baies i fruits carnosos que poden fermentar al propi arbre o després de caure a terra.
Quan aquestes fruites es carreguen d'etanol a causa dels llevats ambientals, l'ampelis pot ingerir quantitats suficients per mostrar reflexos clarament enlentits. S'han descrit individus desorientats, amb poca capacitat per prendre decisions ràpides, que xoquen contra finestres, vehicles o elements de l'entorn, i s'han convertit en víctimes fàcils per a depredadors i altres perills.
Wyckoff i altres especialistes recalquen que en aquestes aus l'alcohol actua igual que en les persones: alenteix el sistema nerviós central, afecta l'alcohol equilibri i la coordinació i redueix la capacitat de fugida. Aquest còctel de símptomes explica per què en determinades èpoques de l'any, coincidint amb pics de fermentació natural, es registren més ingressos a centres de recuperació de fauna per traumatismes associats a embriaguesa.
No només l?ampelis es veu afectat. El treball de Tryjanowski sobre 55 espècies d'aus intoxicades recull casos de tords, merles, coloms, còrvids i petits passeriformes que, en zones urbanes i rurals, aprofiten fruits de parcs, bardisses i cultius. Quan la maduració passa de rosca, el risc d'embriaguesa es dispara, sobretot si la fruita és abundant i fàcil d'assolir.
En paral·lel, altres estudis s'han centrat en aus exposades no ja a l'alcohol natural, sinó a psicofàrmacs presents en aigües residuals. Un experiment liderat per Kathryn Arnold va alimentar durant sis mesos estornells amb dosis molt baixes de Prozac, similars a les que trobarien a la natura en zones on s'aboquen aigües depurades. Es va observar una clara alteració dels seus patrons d'alimentació: les aus medicades menjaven menys i perdien els pics d'ingesta matinal i vespertina que són crucials per acumular energia i sobreviure al fred hivernal.
Elefants i el debat sobre la “borratxera de marula”
Poques històries han calat tant a l'imaginari popular com a la dels elefants africans suposadament borratxos després de menjar fruita de marula fermentada. Durant dècades s'han recollit relats de rajades que, després d'ingerir aquests fruits caiguts i fermentats, es comporten de forma erràtica, travessen llogarets i semblen oblidar el seu caràcter generalment tranquil.
El 2005, un equip de la Universitat de Bristol va posar en dubte aquesta narrativa. Els seus càlculs suggerien que, a causa de l'enorme pes dels elefants, necessitarien consumir quantitats poc realistes de marula fermentada per assolir un nivell d'alcohol a la sang comparable al d'una borratxera humana. Segons aquest enfocament, molt del que s'ha explicat seria exageració o una mala interpretació de la seva conducta.
No obstant això, investigacions més recents han matisat força aquesta visió. Un grup de la Universitat de Calgary va estudiar les variacions en la capacitat de metabolitzar etanol entre nombroses espècies, centrant-se en el gen ADH7, implicat en la producció d'enzims que processen l'alcohol. Els seus resultats apunten que cavalls, vaques i elefants no tenen certes mutacions que sí que presenten altres mamífers, per la qual cosa serien menys eficients eliminant l'etanol de l'organisme.
Això vol dir que, encara que potser no ingerissin quantitats descomunals de fruita fermentada, els elefants podrien emborratxar-se amb dosis més moderades del que es pensava si el seu metabolisme és especialment lent per a lalcohol. La investigadora Mareike Janiak ha assenyalat a més que aquests paquiderms mostren mutacions que redueixen la seva capacitat per processar l'enzim alcohol deshidrogenasa, cosa que potencialment els faria més sensibles als efectes de l'etanol.
Tot i així, els experts coincideixen en un punt clau: els elefants consumeixen sobretot marula i altres fruites per la seva alt valor energètic, no per una cerca deliberada d'intoxicació. L'objectiu principal és obtenir calories en entorns on el menjar pot escassejar i l'alcohol apareix com un efecte col·lateral d'aquesta estratègia alimentària.
Musaranyes arborícoles i altres animals adaptats a l'alcohol
Mentre algunes espècies pateixen les conseqüències de l'alcohol natural, d'altres semblen haver-ne desenvolupat una tolerància extraordinària. Un cas paradigmàtic es troba al sud-est asiàtic, on almenys set espècies de musaranyes arborícoles s'alimenten gairebé exclusivament del nèctar de les palmeres bertam.
Aquest nèctar pot assolir concentracions superiors al 3% d'etanol a causa de la fermentació natural, una graduació comparable a algunes cerveses suaus. Tot i això, ni les musaranyes ni altres visitants habituals d'aquestes flors, com esquirols i determinats rosegadors, mostren signes evidents d'embriaguesa: ni pèrdua de coordinació, ni caigudes, ni un increment notable de mortalitat associat al consum.
Les anàlisis fisiològiques apunten que aquestes espècies han anat evolucionant una adaptació metabòlica específica que els permet processar lalcohol amb molta eficiència. Gràcies a això, poden explotar una font d'energia molt estable i ensucrada sense patir els efectes incapacitants que sí que veuríem en altres animals amb menor tolerància.
Una cosa semblant passa amb alguns ratpenats frugívors, que també consumeixen grans quantitats de fruites i nèctars susceptibles de fermentar. Investigacions sobre el gen ADH7 han mostrat que molts ratpenats tenen mutacions que milloren la seva capacitat de metabolitzar etanol. Té sentit des del punt de vista evolutiu: volar borratxo seria un suïcidi, així que aquells individus capaços d'eliminar ràpid l'alcohol haurien tingut més possibilitats de deixar descendència.
En el cas dels primats, una altra peça del puzle és la mutació del gen ADH4, que s'hauria produït fa uns 10 milions d'anys a l'ancestre comú d'humans, ximpanzés i goril·les. Aquesta variació permet metabolitzar etanol fins a 40 vegades més ràpid que altres primats sense la mutació, cosa que hauria facilitat el consum de fruites fermentades caigudes a terra en un moment clau de la nostra història evolutiva.
Rens i fongs al·lucinògens: el cas d'Amanita muscaria
Més enllà de l'alcohol, alguns animals salvatges interactuen amb altres substàncies psicoactives presents al seu entorn. Els rens siberians són un exemple famós per la seva afició a consumir el fong amanita muscaria, reconeixible pel seu barret vermell amb motes blanques i conegut pels seus efectes al·lucinògens en humans.
Per a les persones, aquest fong conté toxines potencialment perilloses, capaces de generar intoxicacions severes amb nàusees, desorientació i alteracions perceptives. Tot i això, els rens han desenvolupat un sistema digestiu que sembla manejar millor aquests compostos, de manera que poden incorporar-lo a la seva dieta sense mostrar els mateixos quadres aguts que patiria un humà.
No és del tot clar si els rens experimenten estats de desorientació o malestar després de consumir Amanita muscaria. El que sí que sabem és que el seu consum s'ha observat de manera repetida i que aquest comportament té fins i tot implicacions culturals: certs rituals xamànics humans s'han inspirat en la relació entre rens i aquests fongs psicotròpics.
La investigació en aquest terreny continua oberta, amb l'objectiu d'entendre millor quins mecanismes fisiològics permeten als rens tolerar el fong i com influeixen aquests compostos a la seva conducta, migracions i dinàmica social.
La hipòtesi del “mono borratxo” i els ximpanzés bevedors
l'anomenada “Hipòtesi del Mono Borracho”, formulada per l'investigador Robert Dudley, planteja que els nostres ancestres primats van desenvolupar afinitat i tolerància a l'etanol perquè aquest indicava la presència de fruita rica en calories. En un entorn dur, on el menjar no sobrava precisament, saber aprofitar aquests recursos fermentats va poder suposar un enorme avantatge evolutiu.
Un estudi recent en ximpanzés salvatges de Bossou (Guinea), publicat a Royal Society Open Science, ha aportat una prova sòlida a aquesta idea. Els investigadors van analitzar l'orina d'aquests ximpanzés a la recerca d'etilglucurònid, un metabòlit específic de l'alcohol, i van confirmar que ingeririen de manera regular saba fermentada de palmell de ràfia amb graduacions de fins al 6,9%, molt similar a una cervesa forta.
El més cridaner és el mètode que usen per beure: els ximpanzés fabriquen autèntiques “esponges vegetals” picant fulles amb la boca. Després les introdueixen en cavitats on s'acumula la saba fermentada i les espremen a la boca, en un ús d'eines que deixa clar que el consum és totalment intencional i no pas un simple accident.
L'equip va observar que alguns individus arribaven a consumir quantitats equivalents a diverses unitats d'alcohol humanes, amb canvis de conducta posteriors com major letargia o agitació social. Sense parlar d'alcoholisme en sentit estricte, els autors de l'estudi subratllen que els efectes neurobiològics de l'alcohol en aquests primats són idèntics als que veiem a la nostra espècie.
Aquest treball reforça la idea que la relació entre primats i alcohol té arrels profundes. El plaer que avui associem a prendre una copa estaria lligat a un mecanisme de recompensa evolutiu que premiava la recerca de fonts energètiques concentrades, com ara la fruita molt madura o fermentada, fa milions d'anys.
Fàrmacs humans i ramaders: un còctel letal per a la fauna
Si la natura ofereix un assortiment de substàncies capaces d'intoxicar animals, l'activitat humana ha afegit un problema nou: la medicalització del medi ambient. A través de medicaments veterinaris, residus urbans i abocaments industrials, multitud de fàrmacs arriben avui a rius, sòls i cadenes tròfiques, afectant aus, mamífers, peixos i altres organismes que mai no haurien d'estar exposats a ells.
A Espanya, un dels casos més preocupants és el del diclofenac, un antiinflamatori no esteroïdal autoritzat des de 2013 per a ús en bestiar. A l'Índia, el mateix principi actiu va provocar una autèntica catàstrofe a les poblacions de voltors carronyers: aquests ocells ingerien la substància en alimentar-se de vaques tractades i morien a les poques hores per insuficiència renal aguda, amb gota greu visible a les vísceres durant la necròpsia.
El científic Mark Taggart, de l'Institut de Recerca Mediambiental (ERI), ha quantificat com n'és de demolidor aquest fàrmac: dosis de tan sols 0,098 a 0,225 mg per quilo de pes són suficients per matar el voltor dorsiblanc bengalí (Gyps bengalensis). Això significa que una petitíssima quantitat de carn contaminada és suficient per desencadenar un quadre mortal a la meitat dels individus exposats.
El toxicòleg de fauna silvestre Rafael Mateo Soria, de l'IREC, subratlla que “la dosi fa el verí”, tot recuperant la famosa frase de Paracels. Els medicaments, dissenyats per ser terapèutics en humans o bestiar, es poden convertir en verins letals si arriben a la fauna salvatge en concentracions inadequades. I ho fan, sobretot, mitjançant abocaments urbans i restes d'animals medicats que queden accessibles als carronyers.
Els estudis realitzats a l'Índia mostren que la prohibició del diclofenac va reduir un 50% la seva presència en caps de bestiar entre 2005 i 2009, mentre augmentava l'ús de meloxicam, una alternativa molt més segura per a les aus necròfagues. Tot i això, l'ús il·lícit persisteix: prop del 10 % de les mostres de bestiar seguien donant positiu en diclofenac el 2009, cosa que evidencia la dificultat d'eliminar completament aquest risc.
Altres antiinflamatoris, antiparasitaris i antidepressius a la cadena tròfica
El diclofenac no és lúnic problema. A Espanya ja s'ha documentat un cas d'intoxicació mortal d'un voltor a Còrdova per flunixina, un altre antiinflamatori veterinari. L'anàlisi de teixits va revelar concentracions altes del fàrmac i lesions renals greus, amb gota visceral, compatibles amb una mort per enverinament farmacològic després d'alimentar-se d'un cadàver de bestiar medicat.
Curiosament, el flunixin no es considerava especialment perillós per a les aus carronyeres. Assajos previs en periquitos mostraven que set dies de tractament no produïen danys renals apreciables, mentre que en altres espècies com guatlles i grues siberianes dosis molt baixes resultaven tòxiques i fins i tot letals. Això deixa clara una idea clau en toxicologia: cada espècie respon de manera diferent al mateix compost, i no n'hi ha prou amb extrapolar dades d'una au a una altra.
Un altre front obert és el dels antiparasitaris externs usats de forma rutinària al bestiar oví del Pirineu. Les restes d'aquests productes romanen als cadàvers, i tant voltors com trencalòs s'exposen de manera contínua en consumir-los. Aquests fàrmacs actuen sobre el sistema nerviós i, fins i tot a dosis baixes, poden causar hipotèrmia, especialment preocupant en espècies que nidifiquen en alta muntanya durant el cru hivern.
Al medi aquàtic, s'han detectat múltiples psicotròpics i antiinflamatoris en peixos de riu de la península ibèrica. La investigadora Sara Rodríguez Mozaz, de l'Institut Català de Recerca de l'Aigua, participa a la Xarxa Europea sobre Contaminants Emergents i destaca que en peixos s'han observat canvis de comportament lligats a la presència de drogues psiquiàtriques a l'aigua, cosa que podria alterar la seva capacitat per escapar de depredadors, reproduir-se o trobar aliment.
A més, s'han identificat fàrmacs betabloquejants, antihipertensius i diclofenac en peixos situats a prop de plantes depuradores. Alguns d'aquests compostos ascendeixen per la cadena tròfica fins a depredadors com llúdrigues o àguiles pescadores, on també s'han trobat restes d'antihipertensius, encara que els seus efectes a llarg termini en aquestes espècies segueixen poc estudiats.
Cocaïna, opioides i barbitúrics: l'impacte de les drogues humanes
Més enllà dels medicaments “legals” d'ús humà i veterinari, la fauna salvatge comença a patir també les conseqüències de la contaminació per drogues il·legals. Un estudi recent va detectar residus de cocaïna al cos de taurons capturats prop de la costa de Rio de Janeiro, probablement vinculats a abocaments de carregaments llançats al mar oa aigües residuals contaminades.
La veterinària Sara Wyckoff alerta que s'estan localitzant animals salvatges contaminats amb opioides, cocaïna i altres estupefaents, a més d'una barreja creixent de residus farmacèutics. Aquests còctels químics, moltes vegades presents en dosis baixes però contínues, poden afectar la fisiologia, la conducta i la capacitat de reproducció de nombroses espècies marines i terrestres.
A l'àmbit terrestre, un altre cas cridaner és el del pentobarbital sòdic, un barbitúric utilitzat per a l'eutanàsia d'animals domèstics i de granja. A Astúries, entre el 2021 i el 2026 s'han registrat 11 intoxicacions mortals en voltors lleonats i un trencalòs per consumir restes d'animals sacrificats amb aquest producte els cadàvers del qual no es van gestionar correctament.
Davant d'aquesta situació, el Principat d'Astúries ha enviat recordatoris formals als professionals i propietaris per insistir a la obligació d'impedir l'accés d'animals salvatges als cossos d'animals eutanàsiats amb pentobarbital. En espècies protegides, com el trencalòs en perill d'extinció, cada mort evitada marca una diferència important en la viabilitat de les seves poblacions.
Aquests casos demostren que moltes vegades no cal una gran catàstrofe química per danyar la fauna; n'hi ha prou amb petites negligències en la gestió de residus ramaders o sanitaris per causar intoxicacions agudes en espècies vulnerables, amb impacte directe en la conservació.
Dosi, espècie i context: les claus de la toxicitat en vida salvatge
Tant en el cas de l'alcohol natural com en el dels fàrmacs i les drogues humanes, els toxicòlegs insisteixen sempre en la mateixa idea: la dosi i l'espècie marquen la diferència. Una substància pot ser terapèutica en un mamífer domèstic, innòcua en una au petita i letal en un voltor; o resultar inofensiva a baixes concentracions a l'aigua, però provocar problemes greus quan s'acumula en teixits grassos al llarg del temps.
El vell principi de Paracels, "totes les coses són verí i res no és verí; només la dosi fa el verí", cobra un sentit molt literal en el camp de la toxicologia de fauna silvestre. Estudis amb diclofenac, flunixin o altres antiinflamatoris demostren que, fins i tot dins de les aus, les diferències individuals i específiques són enormes: el que per a un periquito pot ser tolerable, per a una grua siberiana pot suposar la mort en pocs dies.
A més de la dosi, el context ecològic és determinant. Als ximpanzés de Bossou, l'accés a saba de palmell fermentat és un fenomen local, lligat a la presència d'aquesta mena de palmera. No tots els ximpanzés del món beuen alcohol amb regularitat, cosa que apunta que la disponibilitat de fonts fermentades és el que dispara o limita aquest comportament, més enllà de la capacitat genètica per metabolitzar etanol.
En ecosistemes fluvials, per la seva banda, la proximitat a depuradores, nuclis urbans i explotacions ramaderes condiciona quin còctel de medicaments i contaminants arriba als peixos i als seus depredadors. Passa el mateix amb els voltors: el tipus de gestió de cadàvers de bestiar, les normes sobre medicaments autoritzats i la vigilància sobre el seu ús il·legal determinen en gran mesura el nivell de risc de la població.
Tot plegat, aquestes evidències posen de manifest que la intoxicació d'animals salvatges no és només una curiositat pintoresca d'“ocells borratxos”, sinó un fenomen complex en què s'entrellacen evolució, fisiologia, cultura humana i polítiques de gestió ambiental. Comprendre'l a fons és imprescindible per dissenyar mesures efectives de conservació i evitar que espècies clau acabin, literalment, a la taula d'autòpsies per culpa de substàncies que no els corresponien.
Tot aquest entramat d'alcohol natural, fongs al·lucinògens, fàrmacs veterinaris, psicotròpics humans i drogues il·legals mostra fins a quin punt els animals salvatges viuen envoltats de compostos que alteren el cos i la conducta; mentre alguns han desenvolupat adaptacions sorprenents per aprofitar aquests recursos fermentats, altres cauen víctimes de la nostra empremta química, deixant clar que la línia que separa aliment, medicina i verí és molt més fina del que solem imaginar.