L'Anquilosaure va ser un dinosaure tireofor anquilosàurid que va viure a la fi del període Cretácio fa entre 68 i 66 milions d'anys. Unes de les característiques que el fan més popular és la seva cuirassa particular en forma d'armadura i la seva gran maça al final de la cua. De fet, el seu propi nom que prové del grec, ve a significar «Llangardaix Acorzado». La regió per la qual aquest gran rèptil es va moure va ser Amèrica del Nord, i va coincidir tant en regió com per època amb alguns dinosaures tan famosos com el Triceratops o el Tiranosaure Rex.
En aquest article trobaràs tot allò relacionat amb l'Anquilosaure. Des de les formes en què va poder haver usat la seva gran maça del final de la cua per a la defensa, sent una presa perillosa per als seus potencials depredadors. També parlarem sobre la seva anatomia i dimensions, la seva gran i pesada armadura, el crani, etc. Així que si vols saber més, continua llegint!
Anatomia de l'Anquilosaure
La longitud de l'anquilosaure va arribar a assolir els 6'25 metres, en altura va poder arribar als 1'70 metres i un pes aproximat de 6 tones. Aquestes dimensions van ser proposades pel paleontòleg Kenneth Carpenter, encara que altres investigadors han donat suport a dimensions majors, de 8 metres i fins a més de 9. Tot això a raó que no s'ha trobat en realitat un fòssil complet d'ell, sinó restes fragmentades. I encara que era força àgil i capaç de defensar-se bé, la seva velocitat de desplaçament no era ràpida i s'estima que podria haver arribat als 10 km/h.
Hi ha parts del seu cos encara desconegudes, com la pelvis, els peus i la cua. El que sí que se sap segur avui dia és que l'estructura del seu cos era baixa i ampla. Era quadrúpede, és a dir, caminava amb les 4 potes, i tenia les del darrere lleugerament més altes que les davanteres. Tant húmer com fèmur eren amples i robustos, i per analogia de dinosaures propers a ell, és possible que els seus peus del darrere tinguessin 3 dits.
La seva armadura, l'element més característic de l'anquilosaure, consistia en els botons i les plaques d'os conegudes com a osteoderms. No s'han trobat amb cap articulació, i encara que la seva posició exacta al cos és desconeguda, per analogia amb altres de similars es dedueix on anirien col·locats. Les dimensions dels osteoderms són molt variades, anaven des d'1 cm fins als 35'5 cm i eren molt aplanats a comparació d'altres anquilosàurids. Tenia a més mitjans anells al coll a manera d'armadura, però la seva disposició no se sap amb precisió, en haver estat trobats només a partir de fragments.
crani
Tenia el crani estret i triangular, més ample que llarg. La seva «petita» boca estava dotada de dents triangulars amb forma de fulla i serrada igual que altres herbívors i eren més alts que amples. En els tres cranis d'anquilosaure trobats hi ha petites diferències, però es creu que això és més a raó del procés de fossilització que es va poder donar. Les conques dels ulls eren gairebé rodones i les crestes per sobre de les òrbites es fusionen per donar lloc a les banyes superiors de l'escamós. Aquestes banyes apuntaven enrere, i les inferiors (les jugulars) apuntaven enrere i cap avall, totes amb forma piramidal.
El seu musell s'arquejava cap a la part davantera i acaba en forma punxeguda. Les seves cavitats nasals estaven separades per un envà en línia mitjana que dividia linterior de la boca en dues meitats. En comparació amb altres anquilosàurids, la seva mandíbula era baixa en proporció a la seva longitud i la seva fila de dents en línia recta en lloc de ser arquejada. Només al crani més petit dels 3 trobats es conserva íntegrament la mandíbula, i aquesta mesura 41 cm de llargada.
Mall a la cua i defensa
El gran mall que l'anquilosaure té a la cua es compon de dos grans osteoderms. Per la meitat del mall, passava una final línia de petits osteoderms que seguien la mateixa línia de la cua i dividia en dues seccions aquest mall. Només n'hi ha una conservada d'una de les restes fòssils trobades, i aquesta feia una amplada de 45 centímetres. Estava subjectada a la cua per 7 vèrtebres, les quals sostenien la seva maça, i no estaven separades per cartílags, sinó que estaven directament soldades. Estaven subjectes i unides per tendons ossificats.
Es dedueix molt probablement que hagués fet servir el final de la seva cua com a arma per a la defensa. Un impacte d'ella hauria estat prou fort per trencar els ossos d'un atacant que hagués intentat agredir-lo. Així ho demostra un recent estudi que es va realitzar el 2009, en què es conclou que un impacte per part dels dos grans osteoderms hagués tingut la facilitat de trencar ossos, però que no obstant les petites i mitjanes bosses, ubicades al més extrem final, no van haver pogut. Tot i així, és una mera conjectura, i encara que és altament probable, no hi ha proves que concloguin que l'hagués fet servir per a la seva defensa.