Un dels dinosaures més famosos del nostre temps és el Gallimimus. Aquest animal tenia una constitució molt lleugera i unes potes del darrere llargues, per la qual cosa estava perfectament adaptat per fer carreres i així escapar dels depredadors. El seu aspecte general amb el coll llarg i bec destentat recorda molt un estruç. Tenia una cua llarga que li servia per mantenir l'equilibri. El Gallimimus deu gran part de la seva fama a la seva aparició tant a les novel·les com a les pel·lícules de «Parc Juràssic».
Fins al dia d'avui només es coneix una única espècie pertanyent a aquest gènere: El Gallimimus bullatus. Aquest nom prové del llatí i significa traduït «semblant a una gallina amb bulla». Es tracta d'un dinosaure teròpode ornitomímid que va viure a l'actual Àsia durant el Maastrichtiense, fa 70 milions d'anys, a finals del període del Cretaci. El descobriment d'aquest herbívor va tenir lloc a la Formació Nemegt que es troba a Monglia.
Descripció del Gallimimus
Dins de la família Ornithomimidae, el Gallimimus és l'integrant més gran. Un individu adult tenia una longitud d'aproximadament 6 metres i una alçada d'1,9 metres fins al maluc. El crani d'aquest animal mesura 330 mm de llarg mentre que el fèmur té una longitud de 660 mm. Segons els experts, el pes rondava els 440 quilos. En canvi, un espècimen jove feia 2,15 metres de llarg i tenia una altura d'aproximadament 0,79 metres fins al maluc. El pes que podia assolir seria probablement de 26 quilos.
En base a allò que s'ha pogut esbrinar sobre parents Ornithomimus, els experts especulen que els ornitomímids posseïen plomes i que els individus adults tenien unes estructures amb forma d'ales. Aquesta teoria es deu a la presència de perilles que es troben a l'os del cúbit de la zona inferior del braç. Es tracta d'unes protuberàncies en què es podrien haver adherit plomes. A més, en comparació amb altres ornitomímids, el Gallimimus tenia unes mans molt curtes en relació amb l'húmer.
[relacionat url=»https://infoanimales.net/dinosaures/dinosaures-herbivors/»]
Físicament, aquest dinosaure era molt semblant a les estruços modernes. Igual que elles, tenia uns ulls grans, un coll i una cua llarga, un cap i membres anteriors petits i potes fortes i ideals per córrer. En comparació amb les extremitats posteriors, els seus braços eren relativament curts amb tres urpes esmolades a cada mà. Igual que la gran majoria de les aus modernes, el Gallimimus tenia ossos buits. A més, tenia un nombre important d'adaptacions que fan pensar que va tenir una capacitat molt bona per córrer. La cua la utilitzava possiblement com a contrapès. Pel que fa als ulls, aquests estaven situats als laterals del seu cap, per la qual cosa probablement tingués una visió binocular.
Teories sobre les urpes i el bec
La utilitat de les urpes no és clara i alguns experts pensen que les va poder fer servir per furgar a la terra per tal d'aconseguir així arrels, ous i tubercles per alimentar-se. El bec del Gallimimus és molt semblant al de les tortugues de mar herbívores. A més, els ornitomímids solien viure en ambients majoritàriament secs i amb escassa alimentació. Per totes aquestes hipòtesis, alguns experts posen en dubte que no es tracti d'un dinosaure estrictament herbívor i defensen que podria haver estat omnívor. En aquest cas faria servir el seu bec per arrencar plantes i capturar petits animals. Per tant, és probable que la dieta del Gallimimus inclogués insectes, petits cucs, plantes i ous.
Paleobiologia del Gallimimus
Gràcies a les vèrtebres cervicals que tenia el Gallimimus, els experts han pogut determinar que sostenia el seu coll de forma obliqua amb una inclinació cap amunt en un angle de 35º. A més, les mans d'aquest dinosaure tenien la capacitat d'agafar i que el polze no podia ser oposable. En comparació amb altres ornitomimosaurians, els braços del Gallimimus eren força febles. Com s'han trobat diversos espècimens d'aquest animal junts, és força probable que fos gregari.
Una altra dada curiosa que han esbrinat els experts és que tenia una intel·ligència que es pot comparar a la de les aus ratetes d'avui dia. També s'especula que la coloració era de camuflatge, ja que els depredadors d'aquella època tenien una visió en color. Respecte a la velocitat que podia assolir aquest animal, s'ha calculat que podria haver corregut a 42-56 quilòmetres per hora. Aquesta velocitat és inferior a la de les estruços, ja que els braços i la cua del Gallimimus augmenten el pes del mateix. No obstant això, el fet que la seva cua era curta podria haver estat una adaptació per millorar la velocitat. La rapidesa a què podien córrer era fonamental, ja que en depenien per poder escapar dels depredadors.
[relacionat url=»https://infoanimales.net/dinosaures/dinosaures-amb-plomes/»]
Entre els ornitomimosaures, el Gallimimus és un dels que tenen l'esquelet més neumatitzat. Actualment es pensa que aquest tret resulta avantatjós per al vol dels ocells moderns. No obstant, no se sap quina és la seva funció en dinosaures no aviars. Hi ha teories que diuen que servia per reduir la massa òssia, que està relacionat amb un metabolisme alt, que ajuda a mantenir l'equilibri durant actes de locomoció o que podria haver estat útil per a la termoregulació.
Visió
En general, els experts pensen que la visió del Gallimimus era bona. Els globus oculars s'aplanaven i la seva mobilitat era mínim dins les conques. Per això, és probable que aquest dinosaure hagués de moure el cap per poder veure els objectes. A més, els seus ulls tenien una orientació més lateral que altres teròpodes similars a les aus. Això indica que la visió binocular del Gallimimus era més limitada. No obstant això, es tracta d'una adaptació que millora la capacitat de veure altres animals, com depredadors, que es troben darrere seu.
Alimentació
El Gallimimus tenia un bec similar al d'una oca o ànec, i se suposa que la mobilitat del seu coll era semblant a la dels galls, per la qual cosa és probable que tingués uns hàbits d'alimentació gairebé iguals. Tot i que la seva dieta continua sent un tema controvertit, molts paleontòlegs creuen que s'hauria pogut alimentar d'animals petits i vius als quals s'empassava sencers. Sostenen que la mobilitat del coll del Gallimimus podria haver estat útil per ubicar la seva presa, ja que els ulls d'aquest dinosaure es trobaven als laterals del crani. A més, molts experts opinen que utilitzava les extremitats anteriors per cavar a terra a la recerca d'aliment, i no per emportar-se menjar a la boca.
L'any 1988 va sorgir una nova teoria respecte a la dieta del Gallimimus que rebutjava la idea que aquest dinosaure fos omnívor. Es basava que les estruços són sobretot ramoreadores i animals de pasturatge. A més, els cranis dels ornitomímids eren més semblants als dels moes extints, que eren força forts per poder mastegar les branquetes. Aquesta teoria també assenyala que els ornitomímids tenien una adaptació prou bona per poder ingerir plantes resistents i que les seves mans eren útils per acostar les branques a la boca.
Gallimimus: Un animal filtrador terrestre?
Anys més tard, el 2001, el paleontòleg Jorn Hurum va defensar que el Gallimimus era omnívor i oportunista, igual que les actuals gavines. Altres experts se li van unir i mitjançant investigacions van arribar a la conclusió que aquest dinosaure tenia unes estructures columnars a l'interior del seu bec molt semblants a les laminetes que es troben als becs dels ocells anseriformes. Aquests utilitzen aquest tret per filtrar sediments, manipular aliments, tallar plantes durant el pasturatge i separar altres materials de l'aliment. L'ànec xuclarà és l'au anseriforme més semblant al Gallimimus i s'alimenta de mol·luscs, plantes, foraminífers i ostracodes. Si aquesta teoria és certa, el Gallimimus va ser un dels animals terrestres filtradors més grans coneguts.
[relacionat url=»https://infoanimales.net/dinosaures/dinosaure-mes-gran/»]
Quatre anys després, el 2005, un paleontòleg anomenat Paul Barrett va contradir la teoria anterior. Va assenyalar que les estructures del Gallimimus semblants a lamel·les no eren truges flexibles com és el cas en els ocells filtradores, ja que no existeixen cap evidència científica que es col·lapsin o superposin. És més, Barret va indicar que són més similars a les crestes primes verticals i espaiades dels becs de les tortugues. Actualment es pensa que les crestes d'aquests animals serveixen per moldre vegetació resistent, per la qual cosa estan associades a dietes herbívores.
A més, s'han trobat gastròlits en alguns ornitomímids. Es tracta de pedres que es troben a l'intestí que ajuden a triturar l'aliment, ja que l'animal no té un aparell de masticació necessari per poder-ho fer completament. Un altre argument a favor d'aquesta teoria és que el Gallimimus segurament hauria necessitat entre 0,07 i 3,34 quilos cada dia. Aquesta quantitat d'ingesta no és factible per a un filtrador. L'any 2007, un altre paleontòleg anomenat Espen M. Knutsen va observar que el bec dels ornitomímids era més semblant als becs d'herbívors que s'alimentaven de vegetals alts en fibra o al bec d'omnívors, que al bec de les aus actuals.