Granota dalmatina

Característiques de la granota dalmatina

Dins el regne animal de les granotes, hi ha algunes espècies que són més conegudes que altres. En aquest cas, avui et volem parlar de la granota dalmatina, un tipus d'anur poc conegut però que tenim a Espanya i conviu amb altres endèmiques de la península.

Però, quines són les característiques de la granota dalmatina? I la seva alimentació i reproducció? Tot això i molt més és del que t'informarem a continuació.

Característiques de la granota dalmatina

La granota dalmatina, també coneguda com a granota àgil és un anur de mida «mitjana». Pot fàcilment assolir els 6-12 centímetres de mida, depenent del lloc on viu. Pel que fa al pes, pot arribar als 40 grams de massa corporal, mentre que les femelles arribarien als 65 grams.

Quant a la seva forma, posseeix unes potes del darrere força llargues i robustes, raó per la qual li diuen que és molt àgil, ja que és capaç de fer grans salts amb elles (pot arribar a saltar fins a 2 metres). El cap és força ample i llarg, i hi destaca el musell punxegut que té. A més, és força visible el timpà, que sembla com si fos un ull al costat dels seus. Té uns ulls amb l'iris bicolor (per dalt daurat i per baix marró fosc), i la pupil·la és horitzontal.

Pel que fa al color, solen ser marrons o marrons, amb una pell rugosa i amb plecs visibles. A més, disposa de taques fosques al llarg de tot el cos. A la part del ventre aquest sí que és clar, ivori o crema, i llis, normalment sense taques visibles (o molt poques).

Mascle i femella són molt semblants entre si. De fet, només en l'època reproductiva se solen diferenciar alguna cosa pel fet que els mascles desenvolupen callositats nupcials de color gris als dits de les potes. Alguns experts comenten que els mascles tenen unes potes del darrere més gruixudes que les femelles, i un disseny dorsal amb més taques fosques que les femelles.

El comportament de la granota dalmatina

Com passa amb altres anurs, té hàbits nocturns més que diürns. Pel dia, sol estar amagada entre les fulles caigudes dels arbres, mimetitzant-se amb elles, o bé oculta en troncs o zones on no el molestin. I, a la nit, és quan surt per alimentar-se.

Quan fa massa fred, la granota dalmatina sol hivernar usant els troncs, sota les pedres o l'aigua.

Són territorials, però a l'època de reproducció, si no viuen en una zona on hi ha aigua, emigren a buscar-ne una per poder dur a terme aquesta part.

Hàbitat

Hàbitat granota dalmatina

La granota dalmatina és en realitat un anur present a certes parts d'Europa, sobretot a la zona occidental i central del continent. Però afortunadament també la podem trobar a Espanya. En concret, parlem del nord d'Espanya (es diu que viu per la zona de Catalunya i el País Basc, Navarra, Cantàbria… No hi ha indicis que aquesta granota visqui en altres parts d'Espanya, per la qual cosa només és visible en aquesta part.

Pel que fa al seu hàbitat, li agraden els llocs boscosos, de fulla caduca sobretot, i on hi hagi a prop aigua. Sol viure en zones fins a 1000 metres d'altitud, encara que el més normal és veure-la en llocs més càlids, ja que el fred no ho porta gaire bé.

[relacionat url=»https://infoanimales.net/granotes/granota-d'ulls-vermells/»]

Viu gairebé tot el temps a terra, i l'aigua només l'utilitza per reproduir-se. Tot i això, sí que estableix el seu «habitatge» en un lloc on hi hagi aigua, sobretot perquè alguns exemplars, sobretot els mascles, són capaços d'hivernar dins l'aigua.

L'alimentació de la granota dalmatina

L'alimentació de la granota dalmatina

La dieta de la granota dalmatina es basa en anèl·lids i artròpodes. És a dir, s'alimenta de mosques, cucs, mosquits, llagostes. etc. En general, tots els animals invertebrats són part de la seva alimentació, sempre que siguin prou petits.

La seva forma de caçar està relacionada amb la seva llengua ja que envestix amb ella per capturar la seva presa i portar-la fins a la boca, on dóna compte de la seva víctima impedint que aquesta fugi de la seva agafada.

La reproducció de la granota dalmatina

La reproducció de la granota dalmatina

La reproducció de la granota dalmatina té lloc a la primavera, si bé, segons el clima, podria començar els mesos de febrer o març. En aquest moment, si no hi ha una font d'aigua propera, les granotes emigren a zones on sí que n'hi hagi, preferint les aigües estancades o de llera lent abans que les ràpides. Un cop arriben, els mascles són els que atrauen les femelles a través dels sons.

Per això, emeten vocalitzacions diferents amb lobjectiu de cridar latenció de la femella. No obstant això, cal tenir en compte que, en estar desproveïts de sacs vocals, aquests sons no se senten gaire, per la qual cosa només arribaran als que estiguin més propers.

Quan una femella mostra interès en el mascle, s'introdueix a l'aigua i, mitjançant l'amplexus, té lloc la fecundació. Aquesta es realitza com amb altres anurs, és a dir, la femella comença a deixar anar els ous, que poden ser entre 600 i 1000, i el mascle els fecunda només sortir.

A més, tots els ous s'ajunten formant un raïm que s'adhereix a la vegetació i que romandrà fins que surtin les larves. Aquests ous mesuraran entre 1,5 i 2,5 mm de diàmetre, amb un pes aproximat de 12,7 mg, de color marró i gairebé negre a la zona on hi ha l'animal.

[relacionat url=»https://infoanimales.net/ granotes/ granota-patilarga/»]

Pel que fa a les larves, mesuraran 6,7mm i seran de color negre. No obstant això, a mesura que vagin creixent aquesta tonalitat anirà aclarint-se i prenent altres colors, ja sigui marró, marró, és clar. El ventre sempre serà més clar que una altra part del cos. A més, has de saber que desenvolupen dents; sí, té tres files de dents al llavi superior i quatre a l'inferior. Aquestes es mantindran durant 3-4 mesos vivint a l'aigua fins que arribi la metamorfosi, moment en què abandonen el medi aquàtic per ser totalment terrestres.

Es pot tenir com a mascota?

Tot i que, segons la Llista Roja, la granota dalmatina és de «preocupació menor», la veritat és que la població d'aquests anurs està baixant a causa de les amenaces a què s'enfronta. Entre elles, hi ha els atropellaments, malalties virals importants, destrucció del seu hàbitat… De fet, en algunes zones, com Espanya, està considerada «en perill d'extinció».

Això vol dir que no es recomana tenir com a mascota ja que necessita estar en llibertat perquè es pugui reproduir i no es perdi l'espècie.

Articles Relacionats:

Deixa un comentari